Quan un pacient arriba a la consulta, el primer pas és l’observació i l’anamnesi, per a continuació, procedir a realitzar distintes exploracions i tests que ens permetran determinar si el pacient és de la nostra competència o creiem convenient derivar-lo a un altre especialista. 

Gràcies a les diferents proves i exploracions intentem esbrinar la causa del problema. Si és necessari, sol•licitem proves complementàries per a confirmar el nostre diagnòstic inicial. A continuació, informem al pacient de la nostra opinió, quins són els factors que creiem incideixen en la causa del problema i en què consistirà el tractament més idoni a la seva lesió.

Bona part de la sessió de primera consulta la dediquem a intentar entendre i trobar les causes, en establir un diagnòstic que ens permeti perfilar una intervenció. 

Lògicament, no es pot iniciar un tractament ni començar a aplicar tècniques sense saber si és l’adequat. 

Al Centre Es Taller donam molta importància a analitzar al pacient amb una mirada global, la qual cosa no és sempre fàcil. 

Posem un exemple: Suposem que el pacient ens arriba a la consulta amb mal cervical. Nosaltres no començarem a tractar directament la zona cervical amb les tècniques convencionals, sinó que primer intentarem entendre el per què aquella zona sofreix, és a dir, disfunciona. Només després de l’exploració podrem determinar la causa, que pot ser multifactorial. Els factors que hi incideixen poden ser de tipus postural (deficiència postural), de tipus emocional, relacionats amb una deficiència funcional (ocular, d’oclusió dental…) etc.. Per tant, cada cas ha de ser explorat individualment.

Respecte a la quantitat de sessions necessàries per a un tractament, en termes generals, després de quatre o cinc sessions, l’osteòpata ha d’observar qualqua resposta del pacient. A la primera sessió – com a molt segona o tercera- el terapeuta ha d’establir les causes relacionades amb el malestar o dolors del pacient.

Hem de tenir en compte que un tractament osteopàtic mai comporta una elevada quantitat de sessions, a no ser que parlem d’un tractament de manteniment d’estructura, que en alguns casos pot requerir una sessió mensual. Respecte a la freqüència, sense tenir en compte els casos més aguts, l’habitual és que es faci una sessió cada dos o tres setmanes.

A una sessió d’osteopatia es dóna una especial importància a la informació que s’ha de donar al pacient, tant a nivell diagnòstic com pronòstic (què pot fer el pacient amb relació a la seva lesió: exercicis de manteniment, hàbits de vida saludable, etc.). En definitiva, s’inverteix el temps necessari per a oferir a cada pacient la informació precisa sobre el seu mal i les causes que el produeixen.

Arribats a aquest punt, hem de fer un aclariment. Una de les tècniques més conegudes en aquesta medicina és la manipulació articular, allò que la gent col•loquialment coneix amb el nom de “crac”, com a clara al•lusió al renou que pot sentir-se quan es manipula una articulació. 

Fem un poc d’història: sabem que ja a l’època de l’antic Egipte, de la Grècia clàssica i de Roma abans de Crist, els metges utilitzaven aquesta tècnica per a alleugerir mals. Encara no fa molt, i al nostre país, molts “sanadors” practicaven la mateixa tècnica per a atenuar moltes dolences digestives, abdominals o d’esquena. Avui en dia, molta gent practica la manipulació articular, des de persones del món esportiu al de l'estètica, passant per massatgistes, fisioterapeutes o metges. Molta gent, doncs, pot realitzar el “crac”; però hem de dir que no és el mateix fer cruixir les articulacions que una manipulació practicada per un professional que té en compte la totalitat de l’organisme. 

Des del punt de vista de l’Osteopatia, la manipulació articular és una tècnica, per alliberar el moviment d’aquesta articulació i això s’ha de fer des d’una mirada global. La simple manipulació pot alleugerir una molèstia local al pacient, mentre que l’Osteopatia pretén diagnosticar el problema així com les possibles alteracions que hi poden estat relacionades i es planteja un mínim d’actuacions per a restituir la correcta funcionalitat de tot l’organisme.

L’osteopatia és una medicina natural, global i manual que cerca la manera de restituir la potencialitat física i psicològica de l’organisme.

L’Osteopatia neix amb la pràctica mèdica  del doctor Andrew T. Still (1828-1917) qui funda l’any 1892, l’Escola Americana d’Osteopatia a Kirksville, Missouri.

Still proposa una medicina naturalista, organicista (des del punt de vista de la qual, l’objecte d’estudi ha de ser l’òrgan en interrelació constant amb la resta del cos) i dinàmica (des de la qual s’entén el cos com un sistema animat i, conseqüentment, la mirada que se li ha d’adreçar ha de tenir en compte que les diverses lesions no es localitzen i comprenen únicament a través de l’òrgan afectat, sinó a través del dinamisme i acció de diverses parts del cos)

Un any després de la mort de Still, un dels seus alumnes més destacats, John Martin Littlejohn originari de Gran Bretanya, funda a Londres l’any 1918, la Britsh Scholl of Osteopathy, la  primera escola d’Osteopatia d’Europa i punt de partida del seu desenvolupament al continent.

L’Organització Mundial de la Salut reconeix el valor de les medicines no convencionals i recomana la seva utilització. Aquesta recomanació figura en el document Estratègia de la OMS sobre medicina tradicional 2002-2005.

La resolució Lannoye/Collins del Parlament Europeu reconeix l’any 1997, l’Osteopatia com una professió independent i com a part de les medicines no convencionals. Aquest reconeixement ja el tenia a Gran Bretanya des del 1991 i seguiran les mateixes passes, Bèlgica (1998) i França (2004). A aquests països l’Osteopatia està totalment regulada i reconeguda com a professió independent, tant des del punt de vista de la formació com de la seva pràctica. A altres països, com Espanya, està en procés de reconeixement.

Les exigències formatives son diverses depenent del país. D’aquesta manera a Gran Bretanya són quatre anys d’estudis a temps complet i després d’una formació equivalent al Batxillerat. A altres països s’exigeix una formació de sis anys a temps parcial i després d’estudi universitaris de Fisioteràpia o Medicina. En general, a Europa, els estudis d’Osteopatia representen una formació de quatre a sis anys després de estudis de Batxillerat i és una formació completament independent dels estudis de Medicina y Fisioteràpia, amb titulació de diplomats equivalent a una llicenciatura d’Osteopatia amb accés a un doctorat.

Actualment a l’estat espanyol, es segueix una formació de 4 o 5 anys a temps parcial, després d’estudis de Fisioteràpia o Medicina. Tanmateix, del total d’alumnes que acaben els estudis d’Osteopatia, només un reduït percentatge exerceix d’osteòpata. L’absència d’homologació oficial permet que els “osteòpates” tinguin una formació molt diferent, des del punt de vista qualitatiu, quantitatiu i de nivell de professorat. Des del nostre punt de vista, l’Osteopatia és una pràctica mèdica que requereix molta formació, dedicació i professionalitat.